NO LLENCIS LES CARTES D’AMOR
Elles no t’abandonaran.
Passarà el temps, s’esborrarà el desig
-aquesta fletxa d’ombra-
i els rostres sensuals, intel·ligents, bellíssims,
s’ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l’única música,
i les cartes d’amor que hauràs guardat
la teva última literatura.
Joan Margarit
Moltes felicitats, Joan!
No he llençat cap carta d’amor,
reposen dins d’una capsa de barrets,
protegides per la força d’una il·lusió que encara perdura i per un desig que dia a dia creix.
De tant en tant les agafo i les oloro,
acarono el record d’aquells temps i, sense enyorança,
les llegeixo, les he llegit als fills, com si d’un gran tresor es tractés, bé totes no, alguna i fa temps. I espero que elles, quan jo ja no hi sigui, puguin arribar a ser llegides, musicades o transformades en literatura.
No he llençat cap carta d’amor, seria incapaç de fer-ho, tot i que l’amor que hi ha escrit; les confidències, els secrets… tu, no has deixat mai de compartir-les amb mi, perquè són les teves cartes d’amor!
T’estim.